Imágenes de páginas
PDF
EPUB

CRESTOMATIA

DE LA

LENGUA CATALANA.

Dos son los objetos que se ha propuesto el autor en esta crestomatía; el primero manifestar el estado de la lengua en la época de Jaime I, ó cuando era comun en los paises que dominaba Aragon en ambas vertientes del Pirineo, su desarrollo, carác ter, riqueza, sucesiva decadencia é inevitable renacimiento, este bajo el aspecto literario y gramatical; y el segundo, desengañar á los que, para justificar tal ó cual sistema ortográfico, hayan pretendido suponer la existencia de datos ó precedentes en su favor, sin tener en cuenta el estado de las lenguas y el desuso oficial del catalan precisamente antes de la época del renacimiento, de manera que sin dificultad puede asegurarse que no podia existir verdadera ortografía de la lengua catalana, que las empleadas son caprichosas y diversas entre sí, y que solo en estos tiempos, por el estado de instruccion general y por la nueva aficion à su cultivo, podria únicamente lograrse lo que no se logró en tres siglos.

Con tal idea, no se estrañe, pues, que así los trozos sacados de códices originales como de impresos, se hayan copiado exacta

las

mente, dejando en el texto las irregularidades que se notan, ya procedan de los cajistas ó de los antiguos amanuenses; y que muestras ofrecidas sean con preferencia las primeras páginas de las obras, por verse de este modo que el autor no ha ido á escojer las que acaso pudieran ser favorables à las reglas que ha dado, tanto mas cuanto, segun se ha justificado en otro paraje, con la antigua variabilidad, es fácil poderse encontrar justificativos hasta de las reglas mas ingramaticales.

Adviértase al mismo tiempo, que al aducir trozos sacados de impresiones, por no tener á mano los antiguos códices originales, como, por ejemplo, el Muntaner, no deben atribuirse los signos ortográficos á estos, sino solamente á aquellas, ó mas bien al capricho del editor que las publicó.

I.

CRÓNICA DEL REY D. JAIME I, escrita en pergamino. Es el ejemplar que se conservaba en Poblet, escrito en 1343 por Celestino Destorrens, y que guarda ahora la Biblioteca pública.

Retrau mon senyor Sent Jacme que fe sens obres morta es: aquesta paraula volch nostre senyor complir en los nostres feytz; E jassia que la fe senes les obres no vayla re: Can abdues son aiustades fan fruyt: lo qual Deu vol reebre en la sua mansio: E ia fos aço aquel començament de la nostra naxença fos bo en les obres nostres. havia mester mellorament: No per tal que la fe no fos en nos De creure nostre creador e les sues obres e a la sua mare pregar que pregas' per nos al seu car fiyl quens perdonas lo tort que li teniem. On de la fe que nos haviem nos aduyx a la vera salut. E quan nostre senyor jesu xst (Christ) que sab totes coses sabia que la nostra vida salongaria tant que fariem aiustament de bones obres ab la fe que nos haviem. feyans tanta de gracia e de merçe que per peccadors que nos fossem de peccats mortals ni de venials no volch que nos presessem onta ne dan que vergonyan poguessem aver en cort ne en altre loch: No volch encara que morissem tro aço haguessem complit. E es tanta la merce que el nos feya que tota horans feya honrar de nostres enamichs de feyt e de paraula: Ens dona en nostra vida salut en nostra persona: E si algunes vegades nos dava malauties fahya ho en manera de castigament En semblança de pare qui castiga son fiyl: Car diu Salomo que qui perdone a son fiyl les vergues de castigament que mal li fa e no sembla que li vuyla be: E anch nostre senyor nons castiga tan fort que a nos tengues don. On li grahiem la hora quan nos castigava lo castigament quens feya E ara de tot en tot can conexem que per nostre be ho fehya. E membrans be una paraula quens retrau la sancta scriptura que diu Omnis laus in fine canitur. Que vol dir aytant que

la meylor cosa quel hom pot haver shi es a la derreria dels seus anys. E la merce del senyor de gloria ha feyt a nos en aquesta semblança per ques cumple la paraula de Sent Jacme. Que a la derreria de nostres anys volch complir que la obra sacordas ab la fe. E nos esgardan e pensan qual era aquest mon en lo qual los homens que viuen humanament e com es petit aquest segle e frevol e ple descandel.

H.

Del libro titulado DELS CENT NOMS DEUS, manuscrito en 16.° en vitela, que se guardaba antes en la Biblioteca de Carmelitas descalzos y ahora en la pública de Barcelona, letra del siglo XIV ó XV, escrito por Ramon Lull, conocido por Lulio, que vivia en el siglo XIII.

Deus ab ta virtut comença aquest libre qui es dels cent noms Deus.

Com los sarrayns entenen provar lur lig esser donada de Deu per ço car lelcora es tan bell dictat que nol poria fer null hom semblant dell segons ells dien. Yo Ramon Lull indigne me vull esforçar ab aiuda de Deu fer aquest libre en que ha millor materia que en lalcora. A significar que en axi com yo faç libre de millor materia que en lalcora pot esser altre home que aquest libre pos en axi bell dictat com lalcora. E aço fac per aço que hom pusque arguir als sarrayns que lalcora no es dat de Deu. Jatsia ço que sia bell dictat. Empero deym que aquest libre e tot be es donat de Deu segons que dir se conve. Pér que yo Ramon Lull sopplich al Sant Pare apostolich e als senyors cardenals quel fassen posar en lati. Car yo no loy sabria posar per ço cor ignor gramatica. E si yo en alguna cosa erre en aquest libre contra la fe sotsmet lo dit libre a correctio de la sancta igleya Romana. Los sarrayns dien que en lalcora son noranta e nou noms de Deu e qui sabia lo C. sabria totes coses. Perque yo faç aquest libre de C. noms de deu los quals se et

per tot aço nos segueix que sapia totes coses e aço faç a rependra lur falsa opinio et en aquest dictat pos molts noms qui son pus propris a deu que alscuns quels sarrayns a Deu aproprian. La manera que propos tenir en aquest libre es que parle naturalment dels noms de Deu qui simplament a ell se pertanyen que aquells noms a deu se pertanyen parle segons esguardament de creatura et segons ço que als noms de Deu se pertanyen. En cascun dels C. noms de deu posan X vesos los quals hom pot cantar segons quels psalms se canten en lesgleya sancta. E aço etc.

III.

CRÓNICA DE BERNAT DESCLOT, (últimos del siglo XIII.) códice que se encuentra en la Biblioteca pública episcopal de Barcelona, 9. 17. 4.

En nom de nostre senyor e de la verges molt humil Madona santa Maria mare del seu beneset car fiyl nostre senyor Jhesu Xrist.

Assi comensa lo libre qui parla de les grans nobleses e dels grans feyts darmes e dels grans conquestes que han feytes sobre sarrahins e sobre altres gens los nobles senyors Reys Darago qui foren del alt linyatge del Comte de Barsalona. Aquest comte de Barchinona havia una germana molt bela e de gran valor. E donala per muler al Emperador de Castela De la qual dona ach ü fiylls la. i. ach nom en Sanxo qui fo Rey de Castella. E laltre ach nom en Ferrando qui fo Rey del Leo E a cap de I." temps mori la germana del Comte de Barchinona emperadriu de Castella El emperador pres altra muler una dona cosina germana del Emperador dalamanya E ach daquex la dona una fila que ach nom dona Sanxa e donaren la per muyler al Rey don Alfonso Darago qui fo fiyl del Comte de Barchinona. E daquest Rey don Alfonso fo fiyl lo Rey en Pere darago el Comte de Proensa E en Ferrando qui fo abat de mont arago e iii fiyles E del Rey en P.

« AnteriorContinuar »