arribà algun temps sa poesía, y dels que aman tot quant pot redundar en honor de sa patria.

Si es poca sa utilitat mentres la llengua catalana se trobe en lo estat de abjecció y afins despreci en que se veu vuy en dia, no será axí si lo destino ó la moda volen que ocupe lo lloch que li correspon.

Sa abundancia de termes axí monossil-labos com polissíl-labos, esdrúixuls etc. sas numerosissimas terminacions, serán una proba manifesta de sa riquesa y fluidés, y de lo apte que es pera tota classe de poesías.

Al principi he posat un compendi de poética á fi de que los que possehescan aquest llibre troben las noticias necessarias pera compóndrer qualsevulla clase de poesías. Raras son las ideas originals que conté: sols he procurat expressarlas ab la brevedat, sensillés y claredat que me ha estat possible.

En lo Diccionari he suprimit las veus antiquadas, perque essent tan abundants las que actualment se usan, me apar impropi valerse de aquellas, desconegudas per la majoría dels catalans: únicament he posat algunas en certes terminacions poch abundants.

Espero quels crítichs dissimularán las faltas de una obreta escrita sens esperansa de adquirir ab ella mérit literari, coneixent que no puch obrar sobre bases sólidas, puig nos faltan gramáticas perfetas y diccionari de academia. La ortografía y diccionari del Sr. D. Pere Labernia han estat mas únicas guías, crehent que era lo mès perfet que possehim los catalans.

Quedaré satisfet de mon insípit traball, si los literats catalans lo regonéixen per la mès infima flor de las infinitas que adornan la corona de gloria de ma estimada patria Catalunya.

XXV.

Discurso del Sr. Presidente de LOS JOCHS FLORALS de Barcelona en 1859, D. Manuel Milá.

Temps hi ha que molts se planyian del olvit dels Consistoris del

Gay saber, mes coneguts ab lo nom de Jochs Florals; y ab molta rahó, segons ha demostrat lo felís y cada dia mes estés cultiu poétich de la llengua catalana y dels dialectes germans del mitjorn de Fransa. Gracias à un dels presents, catalá de cor, que no ha parat fins que ha vist realisats sos bons projectes, y gracias á la protecció dels dignes successors dels concellers, avuy, passats alguns seggles, renaix aquella antigua institució literaria.

Los mantenedors que per aquest any ha nombrat lo Excel-lentísim Ajuntament, esperaban la aprobació de tots aquells per qui no son muts los llibres de nostra historia; que pronuncian de bon grat y ab amor especial los noms expressius, si be aspres á voltas, de nostres héroes, de nostras poblacions y territoris; que sufreixen una dolorosa punyida cada vegada que cau un altre tros de nostres bells edificis que ha acabat de embellir la má del temps; á qui los sembla que se font una part de atractiu de la nostra terra, com si se enfosquís lo llum de son cel ó se esmortuissen los colors de sos camps, à mesura que se van perdent las bonas y bellas usansas y los vestits propis de la provincia, substituits per una lletja y freda uniformitat... Sols en una cosa se han enganyat los mantenedors, y es que los que han correspost á llurs desitjos, han sigut mes de los que podian pensar ni creurer.

A tots aqueixos causará un plaher veritable y mes fondo de lo que alguns imaginarian, lo sentir aquí los accents de llur llengua, de la que be se pot dir la llengua de llurs entranyas... de aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogénita entre las neollatinas y que, ab noms diversos pero ab varietats sols secundarias, fou un temps la mes culta y celebrada; que ja nou seggles ha narrava los dols y los conorts de Boeci, y tè poemas heróichs, etc.

XXVI.

Prólogo de LA ORFANETA DE MENARGUES, por A. de Bofarull, obra impresa en 1863.

Molts anys fa que sento amor per las cosas de Catalunya, en

termes que aquesta passió es, sens dubte, la mes antiga, la mes constant y la mes creixent que alimenta mon cor.

La casualitat y la sort, favorint aquest mateix amor, me portáren á treballar com empleat en lo gran depósit diplomátich de nostra Historia, á ser oficial del arxiu general de la Corona de Aragó, establert de alguns anys á aquesta part en l'edifici que ans s'anomenava quarto nou del antich palau major, y que, després de la guerra de successió, serví de monastir á las monjas de Santa Clara, que ans estiguéren en lo lloch ahont se fabricá la Ciutadela.

1

Cada volta que entrava jo per la porta principal de aquest edifici del renaixement, última gala ab que s'adorná un personatge vell, pus la obra moderna quedá y l'antich palau gótich desaparegué, alsant involuntariament los ulls, descubria, entre las finestras baixas de son frontispici, una gran pedra, ab unas inicials pintadas demunt y cert adorno en sos estrems, que sembla posada allí de intent pera que'l passatger, notant la falta de simetria, se fixe en lo significat que tal estranyesa pót tenir: sobre tal pedra, que, segons diu la Historia, habia servit de cabalgador en l'antich palau dels reys, hi havia predicat en son temps l'apóstol valenciá San Vicens Ferrer.

Mes, derrera de la mateixa paret que aguanta la pedra, á pochs pams de aquesta en la part superior é interior del edifici, que es ahont se guardan los documents pertanyents à nostres reys, mos ulls se fixavan també, cada volta de entrar en la sala del arxiu, en dos voluminosos processos que's troban de costat, y devant dels quals tot cor sensible no pót menos de exhalar un sospir de tristesa.

Estranya coincidencia que no sembla filla de la casualitat! La pedra recorda á un dels jutges influyents que, en lo compromís de Casp, declaráren incapás de ser rey de Aragó al que hi tenia mes dret: los processos recordan al desheretat, al reo, al rebelde, al Comte de Urgell.

ADVERTENCIA DEL EDITOR.

Por la grande analogía que tiene con los trabajos que comprende este volúmen la importante memoria del señor de Bofarull, titulada: La lengua catalana considerada históricamente, de la que se habia agotado la primera edicion publicada por su autor; y con la idea de reunir en un solo cuerpo todo cuanto este ha dado á luz relativamente á la lengua catalana; previo conocimiento del mismo, reproducimos á continuacion, y por via de apéndice, la indicada memoria, con la seguridad de que nos agradecerán este obsequio nuestros suscritores, satisfaciendo al mismo tiempo el pedido que de ella nos hacen varios literatos estranjeros.